Utopia és un lloc
inexistent. La contracció del prefix grec ou, indicador de negativitat,
deixa el substantiu topos (lloc) desarrelat de cap ubicació possible.
Així ho concebé Thomas More quan encunyà el terme, el 1516, en llatí modern. En
la literatura valenciana hi ha constància del seu ús ja durant el segle XIX.
D’aleshores ençà ha esdevingut la xifra semàntica per a al·ludir a una societat
ideal, que no es troba enlloc. I, tanmateix, les utopies es troben per tot
arreu.
Les idees
que han introduït novetats de progrés en la història eren inicialment utopies
perquè apuntaven a horitzons inexistents i ambiciosos alhora. Ho era el
projecte del frare Joan Gilabert Jofré, en una societat on les persones amb
desequilibris psíquics venien desateses, quan endegà el primer hospital
psiquiàtric d’Occident; la idea d’August H. Franke quan creà escoles a Halle
per a acollir i educar milers d’infants orfes, obrint així el camí a la cura
institucional i sistemàtica del jovent; la visió dels jesuïtes quan idearen les
reduccions, en la regió del Riu de la Plata, on els indígenes conreaven formes
d’autogestió comunitària que milloraven qualitativament la seva forma de vida;
també ho era el somni solidari de Teresa de Calcuta quan començà a fer-se
càrrec dels pàries a la Índia, arrossegant rere si un blanc seguici de dones i
homes que transformarien el teixit social.
Quan una
utopia troba el seu lloc, deixa de ser-ho. Llavors s’embruta amb les condicions
empíriques: esdevé concreta, a vegades defectuosa, sempre limitada en la seva determinació.
Tot i això, constitueix una realitat magnífica, que produeix esperança i invita
a sumar-s’hi. La consciència utòpica, així ho pensà Ernst Bloch, és l’horitzó
propi de l’ésser humà.
Hi ha
utopies que –com al gravat de Francisco de Goya El somni de la raó produeix
monstres– s’han tornat boges. Les anomenem distopies. La ficció dels segles
XX i XXI, que hereta la implosió de la narrativa del progrés històric rere les
guerres mundials, forneix exemples d’aquests somnis trets de polleguera. És
distòpica la societat on tothom ve vigilat pel Gran Germà, tal i com es descriu
a la novel·la de George Orwell 1989; l’obra de Margaret Atwood El
conte de la serventa, que recrea la deriva cap a una societat on les dones
fèrtils són emprades com a eines reproductores al servici de l’elit; o la sèrie
televisiva L’home del castell, ideada per Frank Spotnitz a partir d’un
relat de Philip K. Dick, on s’imagina com hauria sigut el món si Alemanya i
Japó haguessin guanyat la segona guerra mundial.
Una
mateixa ficció pot ser distòpica i utòpica alhora. En una Àustria enverinada
per l’animadversió envers els jueus, Hugo Bettauer escrigué una novel·la –tot
seguit esdevinguda film–, La ciutat sense jueus, on imaginava què
succeiria si vinguessin expulsats: en seguia el col·lapse de la vida social i
cultural; tothom acabava per adonar-se’n; el batlle de la ciutat els invitava a
tornar-hi i es produïa la reconciliació. Bettauer fou assassinat el 1925 per un
fanàtic nazi. El 2023, en un debat televisiu, una xiqueta preguntà a un líder
del partit FPÖ, Gottfried Waldhäusl, què succeiria si els estrangers no
haguessin sigut rebuts. Ell respongué: «Aleshores Viena seria encara Viena». El
diari Der Standard publicà llavors una projecció estadística: si els
estrangers se n’anessin, tant l’administració pública com els serveis de salut
col·lapsarien. La vella Europa precisa treballadors. Tanmateix, el debat al
voltant de la immigració ha assolit cotes d’acritud inèdites. El passat 1 de
setembre, les eleccions regionals a Turíngia i Saxònia mostraren un ascens de
l’extrema dreta desconegut del període d’entreguerres ençà.
Quina
podria ser la utopia dels nostres dies? La resposta es declina en plural: n’hi
ha moltes de possibles. Voldria referir-me’n ací a una: la utopia de la
fraternitat cosmopolita.
En Cap
a la pau perpètua (1795), Immanuel Kant aborda les condicions per a una pau
duradora. Hi contempla pressupostos previs (articles preliminars) i condicions
estables (definitius). El tercer article definitiu inclou que cap poble ha de
poder ser envaït, comprat o desposseït per un altre. Kant era conscient que la
pràctica colonialista conculca eixa condició. De fet, les formes de
colonialisme s’han succeït tot passant des de la conquesta –com en els Imperis
espanyol o portuguès– a la dependència econòmica, com ara en les Companyies britànica
o neerlandesa de les Índies orientals. Rere la segona guerra mundial, mentre a
Europa occidental s’hi assolia cotes de benestar inèdites i malgrat indicis de
millora en la distribució global de la riquesa, l’escletxa entre els més rics i
el més pobres no ha fet sinó acréixer-se. En no pocs indrets africans,
americans i asiàtics això ha vingut acompanyat de guerres civils,
radicalització fonamentalista i generalitzada corrupció política. Efecte
col·lateral dels desequilibris econòmic, social i polític ha sigut l’onada
migratòria a què assistim. Les escenes trasbalsadores viscudes al Mediterrani
–pasteres que naufraguen al mar dels creuers de luxe– s’han fet acostumades.
És al
Mediterrani que es juga simbòlicament la utopia de la fraternitat cosmopolita.
Per ço mateix, aquest mar d’antiga memòria, culla de la civilització europea,
pot esdevenir laboratori de noves utopies. Per a que l’horitzó ideal, però, cristal·litzi
en realitats empíriques, limitades i efectives alhora, cal posar-hi peus.
Aquests poden provenir de l’empenta de grups socials i han de ser recolzats
pels Estats.
En tenim exemples engrescadors. Entre ells es troben les
iniciatives de l’Institut Social del Treball a València, des de programes de
formació adreçats a persones immigrants a cases d’acollida i projectes per a
l’empoderament personal; el projecte Erasmus+ MEDITerraNeW, cofinançat per la
Unió Europea, concebut com a plataforma d’intercanvi d’experiències al voltant
de la migració i la inclusió social; o el projecte educatiu Living Peace
International, que promou a les escoles la reflexió al voltant de la pau. La
creixent receptivitat social cap al treball de les ONGs, el seu recolzament
tributari per part dels Estats i la col·laboració amb els ajuntaments hi
aporten senyals positius. La solidaritat és una dinàmica on tots guanyem: i és
que el somni de la ciutat autàrquica, aïllada, és una distopia.
Deia el
bisbe brasiler Hélder Câmara que un mode per a esperonar la imaginació solidària
del jovent és regalar a cada nen, a cada nena, un mapamundi. Com són de grans
el món i els seus reptes...! La utopia, a tall de clau del pensar, ens entrena
per a allò millor: és eixa potent idea que crea realitats magnífiques.
__________
Article propi publicat a la revista Cresol (octubre-desembre 2024, pp. 22-23). En la imatge, l'obra de Lucio Fontana Concetto spaziale. Attesa (Museu Reina Sofia, Madrid).
.jpg)
